30 de desembre 2013

Avui et vindrà a veure el Crist


Al meu país, perduda entre muntanyes, hi ha una vila, que no és gran ni petita. La gent va fent la seva feina de cada dia.

No fa gaire, al sabater de la vila li passà un cas ben curiós. Sabríeu dir vosaltres si fou un somni o una realitat?

Resulta que mentre pregava rebé una bona notícia de part d'un misteriós personatge:

− Joan, la teva vida és agradable a Déu. T'anuncio que avui el Senyor Jesús et visitarà.

El sabater, tot content, va començar per escombrar i endreçar la botiga, però no deixà pas de banda la feina que tenia arraconada.

Aquest dia, fins i tot, es va preparar un dinar especial; ja que per al bon sabater, era un dia de festa.

Fins i tot es va mudar amb la roba que li esqueia millor.

De cop i volta va entrar a la botiga una dona que tenia molt mala fama en el poble.

El sabater va rebre la dona i li va donar conversa, però pensava:

– Ai de mi, si ve Jesús en aquest moment i em troba amb aquesta pobra dona, no el podré rebre com cal. 

En Joan no li va donar pressa perquè se n'anés de casa seva.

Finalment va quedar altra vegada sol i seguia treballant, il·lusionat, esperant el moment desitjat.

La imaginació volava com mai dins el caparró del sabater, que no parava de preguntar-se:

– Com deu ser Jesús? Tal vegada com la imatge que presi­deix la meva pregària, o potser s'assembla a la imatge de la parròquia?

Mentre pensava en tot això, no s'adonà de l'entrada d'uns nous visitants.

− Déu te guard, Joan!

− Ai, quin ensurt! Em pensava que éreu... una altra persona. Veig que portes el teu menut. Està sec, aquest xicot. Passeu, passeu. 

− Té una poma, marrec! Et farà més profit a tu que a mi.

− Gràcies, Senyor Joan. Mare, mira, una poma!


Aquell dia, tant l'infant com la seva mare sortiren de cal sabater amb dos parells de sabates noves.

I mentre el menut i la seva mare, s'allunyaven pels carrers de la vila, el sabater restava delerós a la botiga, sempre esperant l'anunciada visita...

La visita del Crist, però, en la jornada del sabater semblava que no hi cabia, perquè altre cop la porta del carrer s'obrí amb terrabastall i aparegué un home més ple de vi que de seny:

− No tens pas un got d'aiguardent, germà? fa tants dies que només m'empasso vi, que ara tinc set d'aigua... ardent. – I esclatà a riure.

− Vine, vine. Seu. El que tinc és una gerra d'aigua fresca perquè et remullis la cara, i un dinar que ens partirem. Au, entra.

El sabater compartí el seu dinar i parlaren i rigueren una bona estona tots dos, encara que de diferent manera.

Aquell home sortí d'aquella casa amb ganes de prendre's la vida amb una mica més de coratge.

I anaren passant les hores, arribà la posta del sol, i en Joan no tingué més visites aquell dia, i també en el seu cor s'anava fent la fosca.

I arribà l'hora de la seva pregària del vespre. Havia de tancar la botiga i el Crist encara no s'havia presentat. Començà la pregària i el sabater es queixava, tot trist:

− Senyor, com és que no has vingut? Jo t'esperava...

Quin goig quan el sabater va sentir una veu que li deia:

"Joan, t’he vingut a veure cada cop que algú ha trucat a la teva porta."


"Si acolliu a un qualsevol 
per petit que sigui, 
m'acolliu a mi."

19 de desembre 2013

Conte: el captaire més pobre

En temps de Nadal un multimillonari va voler fer una bona obra i va pensar en regalar al captaire més pobre de la seva ciutat un viatge a l'indret del món que ell escollís, amb totes les despeses pagades.

Després que els seus encarregats li fessin la recerca i la selecció, li presentaren el captaire més pobre de la ciutat. Era un ancià d'aspecte afable, amb el cabell platejat i la mirada desvetllada i penetrant. La seva única pertinença a la vida era el que cabia en una petita bossa de mà.

Llavors, el multimillonari, amb cara solemne i veu paternal, li va dir que escollís l'indret del món on sempre li hauria agradat de ser, perquè aquest era el regal de Nadal que es proposava donar-li.

El captaire, pensarós, abaixà la mirada cap al terra i, després d'uns instants, amb molt de respecte li va dir:

– Li agraeixo el seu gest, peró no té prous diners per a poder portar-me a l'indret d'aquest món on he desitjat poder ser des de que tinc ús de raó.

El multimillonari, sorprés, deixa anar una petita rialla bo i dient:

– Pels diners no cal que et preocupis. En tinc tants que podries estar tota la vida donant voltes al món sense parar.

Peró el captaire insistí en que no tenia prous diners per a portar fins al lloc del món on desitjaria ser. El multimillonari, una mica irritat i molt intrigat, li preguntà quin era aquest lloc.

I el captaire li respongué:

– L'indret d'aquest món on m'agradaria ser és dins el cor d'algú que m'estimes.


18 de desembre 2013

Bon Nadal!

Avui, Jesús en el pesebre et diu:

Si ningú t’estima, la meva alegria és estimar-te.

Si plores, estic desitjant consolar-te.

Si ets dèbil, et donaré la meva força.

Si ets buit, la meva plenitud t’omplirà.

Si tens por, et porto sobre les meves espatlles.

Si em crides, vinc sempre.

Si em necessites, et dic: Estic dintre teu.

Si em mires. veuràs la veritat del teu cor.

Si vols veure el meu rostre, mira una flor, una font, un nen.

Si ets silenci, la meva Paraula habitarà en el teu cor.

Si tens fam, sóc Pa de Vida per tu.

Si peques, sóc el teu perdó.

Si em parles, tracta’m de tu.

Si vols conversar, jo t’escolto sempre.
BON NADAL!!!

07 de desembre 2013

Bienaventuranzas de Adviento


Felices quienes sigue confiando,
a pesar de las muchas circunstancias adversas de la vida.

Felices quienes tratan de allanar todos los senderos:
odios, marginaciones, discordias, enfrentamientos, injusticias.

Felices quienes bajan de sus cielos particulares
para ofrecer esperanza y anticipar el futuro,
con una sonrisa en los labios y con mucha ternura en el corazón.

Felices quienes aguardan, contemplan, escuchan,
están pendientes de recibir una señal,
y cuando llega el momento decisivo, dicen: sí, quiero, adelante, sea, en marcha…

Felices quienes denuncian y anuncian con su propia vida y no sólo con meras palabras.

Felices quienes rellenan los baches, abren caminos, abajan las cimas,
para que la existencia sea para todos más humana.

Felices quienes acarician la rosa, acercan la primavera,
regalan su amistad y reparten ilusión a manos llenas con su ejemplo y sus obras.

Felices quienes cantan al levantarse,
quienes proclaman que siempre hay un camino abierto a la esperanza, diciendo:
“No tengáis miedo, estar alegres.
Dios es como una madre, como un padre bueno que no castiga nunca,
sino que nos acompaña y nos alienta,
pues únicamente desea nuestra alegría y nuestra felicidad”.



                         

 

01 de desembre 2013

Un fragment del full dominical…

“En el decurs de la teva vida et podant passar coses bones i també dolentes; sempre sabràs a qui recórrer,  siguin d’una o altra mena.

Però si arriba el moment que et sembla que estàs perdut i no saps on anar o a qui acudir, recorda que n’hi ha UN que sempre t’espera i que mai es cansa i per això ens va deixar una pregària que ELL mateix ens va ensenyar i que et recordo”

“Pare nostre que esteu en el cel………”

Conte d'un deixeble de Jesús

Un dia estava un deixeble de Jesús envoltat de nens que li demanaven que els hi expliqués un conte. L’home els va dir que s’asseguessin al seu voltant i els hi va dir:
-Està bé, us explicaré un conte que té una endevinalla final a veure qui la sap.
I tot seguit, mentre els nens escoltaven en silenci va començar el conte:


“Hi havia una vegada, en un poble molt petit a prop de Jerusalem, un camperol pobre que no tenia res per menjar perquè la sequera havia destruït les seves collites. Mort de gana va decidir anar al poble del costat a veure si algú li donava de menjar.
Va travessar aquelles terres seques i caloroses mort de set i de gana, però a la fi va arribar al poble. Aleshores només va veure dues cases, una molt gran i rica i una altra molt petita i pobre.
“Aniré a la gran, de segur que tindran prou menjar per donar-me’n” va pensar i va trucar a la porta de la casa gran. El va obrir un criat, molt ben vestit i li digué:
-Què vols?
-Sóc pobre i tinc molta gana, només vull quelcom per menjar- va dir
-Esperat, he de parlar amb l’amo- va contestar el criat i tancà la porta. El criat anà a trobar l’amo que en aquell moment estava menjant. L’amo estava assegut a taula, rodejat per deus safates plenes a vesar de menjar. Entrà el criat i li digué:
-Senyor, un pobre demana quelcom per menjar
L’amo digué:
-Ves a trobar-lo i digues-li que s’esperi. Que estic menjant i que quan acabi li donarem les sobres.
Així ho va fer el criat i el pobre es va asseure a fora la casa esperant el menjar. Però com que tenia tanta gana va a anar a trucar a la porta de la casa pobra. Va obrir un home d’aspecte tan pobre com ell i li digué:
-Què vols?
- Sóc pobre i tinc molta gana, només vull quelcom per menjar- va dir el camperol
-Passa i seu a taula. Anava a menjar ara. Només tinc un plat de sopa i un tros de pa, però farem dues meitats i menjarem plegats.»

 Aleshores el deixeble de Jesús es va aixecar i va preguntar als nens:
-Nens, digueu-me quin d’aquests dos homes, el ric o el pobre ha satisfet més a nostre Senyor Jesucrist.
-El pobre!!- van cridar tots alhora.
-Certament- va dir el deixeble- perquè aquest pobre s’ha compadit del seu germà camperol i ha compartit el poc que tenia amb ell sense esperar a saciar-se primer. I això es el que ensenya nostre Senyor: “estima al proïsme com a tu mateix”.


Esperem que aquest conte us hagi agradat i que us faci pensar. Fins la propera!


Una tassa de brou

Una senyora entra en un restaurant agafa una tassa i li demana al cambrer que li ompli de brou. Després s’asseu en una de les taules del local, s’adona que s’ha descuidat la cullera. S’aixeca i va a buscar-la al mostrador.

Però tot just, es dirigeix al seu lloc, quina va ser la seva sorpresa, davant de la seva tassa de brou es troba assegut un noi que se la està menjant sense immutar-se.

– Això és massa! – pensa la dona –. Però no em deixaré prendre el brou!

I dit i fet, parteix el pa a bocins i els tira dins de la tassa de brou, hi posa també la seva cullera.  El noi, complagut, somriu. Prenen una cullerada cadascú fins acabar-se el brou. Mengen tots dos del mateix plat, en silenci, quant se han acabat la tassa de brou, el noi s’aixeca.

– Fins aviat! - li diu la dona -.
– Adéu! – li respon el noi, amb un somriure als llavis.

Ella sembla satisfeta d’haver fet una bona acció, al compartit aquella tassa de brou amb aquell noi que s’ havia assegut a la seva taula. La dona el segueix amb la mirada. S’aixeca i busca la bossa que havia deixat penjada a l’espatllera de la cadira. La bossa ha desaparegut! Així doncs, aquest noi... 

Quan ja anava a cridar, lladre. Mira al seu voltant i veu la seva bossa penjada en una cadira, dues taules més enrere d’on estava asseguda, i al damunt de la taula, el pa, i un plat amb una tassa de brou, que ja estava freda.

Immediatament s’adona del que ha passat: no ha estat el noi el qui ha menjat de la seva sopa, era ella qui se havia equivocat de taula, per tant era el noi que havia compartit amb ella la seva tassa de brou sense dir-li res i amb un somriure als llavis. 


El saber compartir és el que JESÚS ens va ensenyar. 
Donar gràcies a DÉU PARE de poder fer les bones accions,
ELL ens acompanya.



Celebrar l' Advent


Celebrar l’Advent suposa una actitud d'atenció, vigilància i espera activa,
viure ni adormits ni angoixats, ni despreocupats ni amb temor.

El que hem de fer és viure amb esperança i despertant esperança.

El Déu que ve és el que esperem, el que anhelem, en qui confiem,
el que surt a trobar-nos, el que ens cerca, ens comprèn, ens allibera,
ens acull, ens guareix, ens estima, ens omple de vida, alegria, llum i pau.